Buscar

EDUCACIÓ PER A LA CIUTADANIA (EpC): autòpsia d'una mort anunciada

Agustí Zaragozá Granell (agustizg@yahoo.es)

Fins ara la filosofia es dedicava a interpretar el món. La filosofia autèntica, en canvi, servix per a transformar-lo.
K. Marx



I. Obertura

Qui els parla no pertany a eixa «noble» casta social dels «il·luminats», la gosadia i atreviment dels quals els permet opinar sobre tots els assumptes haguts i per haver-hi en la vida quotidiana. Va ser Ortega i Gasset qui va advertir del perill que suposava la «massa», caracteritzada per l'absència de pensament crític, però, sobretot, per l'agilitat amb què digeria continguts i opinions sense discerniment algun. Alguna cosa així ocorre amb Educació per a la ciutadania i els Drets Humans (en avant, EpC), una matèria del nou currículum educatiu que, segons el parer d'alguns, serà decisòria per a condemnar a l'infern a les gents.
La premsa reflectix a diari, des de fa mesos, el totum revolutum que embolica una matèria que s'impartirà en 2n d'ESO durant una hora setmanal. No obstant això, convé matisar quelcom respecte d'això: en moltes comunitats autònomes el conflicte brilla per la seua absència. En canvi, en el País Valencià vam comptar amb el dubtós honor de «objectar» contra una matèria que atempta contra «la llibertat» dels pares per a «educar» als seus fills. Tant és així, que l'Honorable Senyor Alejandro Font de Mora Turó (Vila-real, 1959), Conseller d'Educació, ha decidit boicotejar la matèria perquè, segons el partit que representa, «adoctrina» i conduïx al «relativisme». L'il·lustre forense (que eixa és, i haguera de ser, la seua ocupació «natural»), motivat (o despitat) per un ímpetu espontani d'educar en anglés, obliga a tots els docents a impartir la matèria en anglés. Per si no fóra poc, també proposa per llei cursar la matèria des d'una doble via que elegiran els pares de l'alumne: a) cursar la matèria amb el professor de Filosofia o Història (però en anglés); b) no cursar la matèria, eixir de l'aula quan s'impartisca, i realitzar tres treballs tutelats pels pares de l'alumne, ajudat pel professor d'anglés.
És el moment de desentranyar greuges. Qui els parla no és un «opinador» qualsevol, sinó Agustí Zaragozá Granell, filòsof i natural de Sueca. A diferència de la ciència, que diu presentar discursos objectius, neutrals i imparcials, el meu serà subjectiu, interessat i parcial. La situació ho exigix. No seré jo qui especule des de la ignorància sobre un assumpte de summa importància. Per això, més que escoltar a moviments totalitaris manipulats per intolerants, més que escoltar a gents aborregades que reproduïxen opinions ordinàries i estúpides, més que escoltar necieses fabricades pels mass media, els invite a mirar la meua mirada.
Intentaré que, després de l'exposició, vostés mateixos es donen resposta a esta qüestió: desapareixerà l'espècie humana després que el ser humà curse EpC?

II. Exposició: l'autòpsia

1. El «cos» del delicte: EpC


La primera part de l'exposició pretén ser la més objectiva. Em limite en ella a explicar-los els continguts que abriga la nostra matèria d'EpC. Tot el que vinga després, tot el que interpreten altres a ‘posteriori’, ja és fruit de les fantasies, temors i prejuís del ser humà.


Bloc 1. Competències bàsiques en el diàleg i aproximació respectuosa a la diversitat personal i cultural, fomentant una valoració crítica de les desigualtats.

Bloc 2. Relacions interpersonals i participació, tractant aspectes com la dignitat personal i la igualtat dels drets individuals, el reconeixement de les diferències, el rebuig a les diferències i el foment de la solidaritat.


Bloc 3. Deures i drets ciutadans, on s'identificarà la violació dels drets humans, s'analitzara la seua història, el contingut així com la importància que tenen dins d'una societat democràtica.


Bloc 4. Les societats democràtiques del segle XXI, on s'estudiarà la diversitat social, el funcionament dels estats democràtics i s'analitzarà el paper dels distints servicis públics administradors del bé comú, amb la finalitat de potenciar el compromís dels ciutadans amb el seu manteniment.


Bloc 5. Ciutadania en un món global aborda característiques de la societat actual: la desigualtat, la globalització, els principals conflictes del món actual així com el paper dels organismes internacionals en la seua prevenció i resolució.


Conegut el «cos», no pareix que algú poguera «objectar» contra els seus continguts. Ens pareix que és un cos bell digne de conéixer-se i d'introduir-se en ell. Llavors, què és el que està ocorrent?


2. Les vísceres del «cos»

La quantitat de debat generat al voltant d'EpC radica en una qüestió de vísceres. Alguns sectors fonamentalistes i dogmàtics temen que els estudiants puguen «pensar», o siga, convertir-se en «il·lustrats». Per a entendre-ho millor, permeteu-me una breu exposició filosòfica.
Els sers humans naixem amb una «estructura moral» però no amb un «contingut moral», d'ací que calga donar-li contingut a eixa estructura. O siga: tenim una tela que pot convertir-se en una bella vestidura o en una mísera vestimenta. Ocorre que, enfront d'este fet, hi ha dos postures: a) els defensors d'una societat oberta (K. Popper), segons els quals la moral no és exclusiva d'una casta privilegiada, i b) els enemics de la societat oberta, partidaris d'una societat tancada perquè l'educació moral és assumpte de «especialistes» (Plató).

Doncs bé, el que ocorre entorn a EpC és exactament el mateix: trobem als filòsofs, defensors del «pluralisme moral», la missió del qual és fomentar l'esperit crític entre els alumnes, i d'altra banda, els «forenses», detractors de la vida, apassionats de la mort i defensors d'una moral «fúnebre». Perquè, en realitat, el que subjau a tota la polèmica d'EpC és un mínim de continguts. Dit d'una altra manera: la immensa majoria de la gent aplaudiria gran part del seu temari (objectius, procediments, etc.). El problema és que hi ha una insignificant part de «forenses» que no advoquen per la riquesa de la vida: que alguns llibres d'EpC defenguen el matrimoni homosexual ha sigut la pedra cantonera per a alçar esta batalla. Este tema, al costat d'altres de tall molt semblant (la sexualitat, per exemple) han sigut els que van posar en peu de guerra a sectors minoritaris de la societat. Minoritaris, sí, però amb un bon suport logístic gràcies a poderoses institucions fonamentalistes que són, precisament, enemigues de la «societat oberta».

Desemmascarar-les és l'objectiu de la nostra última part.

3. Espantant les aus carronyeres.

Vaja per davant una notícia important. José Antonio Marina, filòsof, advertia en el diari Levante d'un fet que passa desapercebut a la majoria d'espanyols: l'EpC va nàixer amb el govern d'Aznar. El propi Marina desvelava que anava a anomenar-se «Valores Cívicos», i que ell va ser l'encarregat de preparar el programa quan Rajoy era Ministre d'Educació amb Pilar del Castillo (Levante, dilluns 09 de juny del 2008).

Confesse que els enemics de la «societat oberta» saben rugir molt bé. La seua campanya contra EpC és efectiva i, encara que han aconseguit unes quantes objeccions (irrisòries, comparades amb el total d'estudiants que cursaran la matèria), el paper que tenen en els mitjans de comunicació és important, no pel que diuen, clar està, sinó pel soroll que generen. La plataforma Professionals per l'Ètica va ser de les primeres a coordinar altres menys conegudes (de l'estil València educa en llibertat), oferint documentació preparada per advocats per a objectar contra EpC. No saben, per cert, que el seu no és objecció sinó desobediència, doncs si els pares tingueren el dret a triar l'educació dels seus fills, jo seria el primer a objectar que ensenyaren al meu fill números irracionals en matemàtiques, doncs sóc pitagòric.

El més trist de l'assumpte, és que darrere d'EpC només hi ha carronyers que perseguixen tota educació basada en la llibertat i la igualtat. Ningú en Professionals per l'Ètica pertany a l'àmbit de la filosofia, no hi ha un sol professor ras de la matèria ni de bon tros algun catedràtic (de prestigi o no). Pitjor encara: en realitat, ningú coneix el cos de la plataforma, i les poques cares que ixen a la llum són desconegudes i allunyades del món de l'educació. Pares, mares, cosins i veïns que no compartixen un programa de què a penes coneixen res, i que reflectixen molt bé allò que «la ignorància és atrevida».


III. Conclusió: oració fúnebre de comiat

Sabem que EpC és una matèria morta abans de nàixer. La indiscutible lògica de la realitat així ho demostra a qualsevol amb un poc de sentit comú: una matèria d'una hora setmanal està condemnada a convertir-se en «maría». Massa empenyorament tenen alguns a malgastar energies. Per desgràcia, els defensors de la «societat tancada» van guanyar per endavant la batalla. L'EpC no servix per a res. Serviria, això sí, presa seriosament, amb més consciència i amb una càrrega lectiva molt major. No hi ha res a fer: esta és l'autòpsia, crec jo, més real i sincera.
Però, si hi ha quelcom pel que paga la pena lluitar, no és per la defensa d'una matèria d'una hora setmanal. El món no millorarà ni empitjorarà amb això. Cal deixar clar que per a educar a un xiquet fa falta una tribu. Eixos pares que aclamen el dret a educar als seus fills tenen poca raó: els han d'educar, és cert, però al costat dels que realment entenen d'educació, i que no són altres que els professors. La nostra lluita és, primer que res, una lluita contra el «il·lustre forense». Enfront de les amenaces del forense, valentia. Enfront dels pares que eduquen sense llibertat, més EpC. Enfront dels que inculquen menyspreu i odi cap als diferents, ja siga per la seua condició sexual, cultural, religiosa, etc., més filosofia.
Sòcrates va morir amb cicuta per a defendre la filosofia. Els filòsofs, sens dubte, no temem continuar la labor de l'insigne mestre.

Apèndix: (bona) informació sobre EpC

http://filosofilia-filosofilia.blogspot.com

http://profesfiloalicante.blogspot.com/

4 comentaris:

Enric

Benvolgut Agustí, poques coses tinc a afegir al que dius. Si de cas, que em sembla injusta la teua caracterització de Plató com a defensor de la societat tancada (crec que ahí Popper no és just tampoc): precisament l´aristocratisme platònic s´oposava a la manipulació demagògica de les masses, tal i com la que estem patint amb aquest assumpte. Per això no tinc tan clar que aquesta qüestió siga cosa d´una minoria: que es tracta d´una minoria molt poderosa, això està clar. Però si la majoria de la gent no comparteix la seua actitud, per què no es revolta i diu que ja n´hi ha prou?
I és que, com tu molt bé assenyales, ací no ens trobem només amb un tema que únicament té a veure amb la defensa dels interessos corporatius del gremi de professors de filosofia. Estem assistint, per emprar el llenguatge popperià que utilitzes, a una lluïta entre els defensors de la societat oberta front als de la societat tancada, i aquesta lluïta cal ubicar-la en el seu context pertinent, tant a nivell de l´estat espanyol com a nivell mundial. Estaria bé que aquest blog tinguera una llarga vida com a lloc d´encontre, de debat i de reflexió, i en aquest sentit he associat el teu escrit a dos escrits que m´han agradat molt: un del sociòleg Enrique Gil Calvo (http://www.elpais.com/articulo/opinion/nueva/contrarreforma/elpepiopi/20080212elpepiopi_4/Tes), on parla de l´esperit contrareformista de l´Esglèsia actual, i un altre del politòleg Vicenç Navarro (http://www.vnavarro.org/wp/?p=367&langswitch_lang=ca), on parla de les tergiversacions de la història d´Espanya fetes per la dreta. Concretament, el punt que m´intesessa destacar és que Navarro, en caracteritzar el franquisme, no té cap mena de dubte a qualificar-lo com un estat feixista i totalitari del qual l´Esglèsia formava part. Aquest el punt: no és que l´Esglèsia tinguera molt de poder o prestigi durant la dictadura, és que formava part de l´estat totalitari franquista. És a dir, no és donava un dels ingredients essencials de la modernitat política, que és la separació entre Esglèsia i Estat, i aquest problema no s´ha resolt durant la tan lloada "Transición". És a dir, encara estem pagant una hipoteca política del franquisme. Tal volta tot açò et sembla una obvietat, però tenia ganes de dir-ho. Ens trobem en una batalla política (no educativa ni pedagògica).

Juan

Agustí i Enric, tant l'article con la rèplica dignifiquen la filosofia i no només "pedagògicament", sinó políticament com assenyala Enric al final del seu comentari.

Clar que és una lluita política. Si fóra només una qüestió gremial com suggerixen alguns, molta gent que està menejant-se i connectant-se no tindria ni el més mínim interés. Un d'ells jo.

Comentava Agustí l'altre dia que havia conegut un xic que acabava d'aprovar les oposicions -fa un any- i que li feia igual tot, perquè ell era funcionari i treballaria fóra com fóra, encara que de bibliotecari. Ací tenim el nuc.

Ens importa a alguns -i siempre- que cada dia triomfe un poc menys la estupidesa que s'està ensenyorejant al món o al menys que no tinga bona conciència, com assenyalava Nietzsche.

Per això eixa horeta que hem perdut no és una qüestió pedagògica només, efectivament, sinó un pas arrere per a la intel·ligència col·lectiva, per a la llibertat. Tot això a la nostra microescala, micropolítica, la única que podem exercir, la única en la que som poderosos, malgrat les eleccions i malgrat els media. Eixa, a més, no ens la poden negar, tinga'm les hores que tinga'm i siga la EPC en anglés o en xinés. Eixa és la que estem exercint.

Una abraçada, amics

Juan

Ángel

He llevado a cabo un análisis del texto en el foro de la SFPA. Me ha parecido muy interesante y es imprescindible este tipo de reflexiones de cara al curso próximo. Un saludo.

http://www.sfpa.es/foro/index.php?board=3.0

Desde la caverna de Platón

Dos detalles me gustaría comentar a propósito de la entrada de Agustí Zaragozá, y que me parece que constituyen la claves de la pedagogía política, acrítica, que disfrutamos en estos momentos tan democráticos.
En primer lugar, Agustí asevera sin parar mientes que los profesores son los que entienden de educación. Y yo no sé que les ocurrirá a los demás (si, por ejemplo, el profesor de Matematicas cuando explica cálculo diferencial tendrá una conciencia plena de su “acción educativa”) pero lo que sí se, porque me compete como profesor de Filosofía, es que mi disciplina se inaugura con la negativa argumentada de los filósofos atenienses a confundir “enseñanza” y “educación”, como principio fundamental del giro intelectual que caracterizará a un nuevo modo de “paideia”. La demostración de que la virtud no se puede enseñar es fundamental para entender el oficio de filósofo y la formación del ciudadano libre, y quien no alcance a comprenderla no debería ser licenciado en Filosofía, y mucho menos profesor. Por supuesto, algunos llevamos ya veintitantos años peleándonos a propósito con los funcionarios pedagogos de la Administración, que han pretendido –y políticamente lo han logrado- convertirnos en “educadores”, pero, aún así, esto no quita para que todavía se les pueda decir que sus razones son bastardas y dogmáticas.
En segundo lugar, se utiliza para caracterizar los valores de estos tiempos la contraposición popperiana entre “sociedades abiertas” y “sociedades cerradas” (y se pone entre paréntesis el nombre de Platón, como ya insinuara el mismo Popper, para señalar la autoría apologética de éstas últimas). No es momento de extenderse en la debilidad teórica de esta caracterización. A Popper, que lo que demuestra en el famoso texto es sobre todo su incomprensión total de la cultura griega clásica y su falta de conciencia crítica del capitalismo moderno, se le ha machacado esta chorrada en un millón de textos... No me detendré porque hay algo mucho más interesante que se manifiesta en el uso de esa referencia. Lo podemos llamar el “maniqueísmo imperante”. O sea, la reducción del caso a la dualidad progresistas/conservadores, éticos/obispos, talantosos/forenses, los míos amigos/los otros enemigos, los de mi tribu/los de la tribu de enfrente, los del PSOE/los del PP, los del buen rollito/los crispados, machistas/feministas, homos/heteros, etc, etc, etc... Esto es, un maniqueísmo que constituye la antítesis de cualquier tipo, aunque sea el más ínfimo, de pensamiento filosófico, que constituye la imposibilidad inmediata del único pensamiento verdaderamente plural que hemos pergeñado: la reflexión filosófica, llamada por Platón “dialéctica” (término que, curiosamente, define el procedimiento de comprensión de la realidad de una “sociedad abierta”).
Pienso que todas las cuestiones referentes a lo que significan las nuevas asignaturas propuestas por la pedagogía política se ponen sólidamente de manifiesto si uno atiende, con la mayor humildad, al magisterio de aquellos que han demostrado con suficiencia su capacidad para afrontar esas cuestiones filosóficamente, y en nuestro país resulta que pocos parecen capacitados para la tarea, aunque para subsanar tal carencia nos quede, menos mal, siempre la posibilidad de leer a Gustavo Bueno (remito a mi blog: http://desdelacavernadeplaton.blogspot.com/2008/06/desde-el-punto-de-vista-filosfico-los.html).

Un saludo a todos. Un petó i una abraçada.
Antonio Sánchez
Profesor de Filosofía