Agustí Zaragozá Granell (
agustizg@yahoo.es)
Fins ara la filosofia es dedicava a interpretar el món. La filosofia autèntica, en canvi, servix per a transformar-lo.
K. Marx
I. Obertura
Qui els parla no pertany a eixa «noble» casta social dels «il·luminats», la gosadia i atreviment dels quals els permet opinar sobre tots els assumptes haguts i per haver-hi en la vida quotidiana. Va ser Ortega i Gasset qui va advertir del perill que suposava la «massa», caracteritzada per l'absència de pensament crític, però, sobretot, per l'agilitat amb què digeria continguts i opinions sense discerniment algun. Alguna cosa així ocorre amb Educació per a la ciutadania i els Drets Humans (en avant, EpC), una matèria del nou currículum educatiu que, segons el parer d'alguns, serà decisòria per a condemnar a l'infern a les gents.
La premsa reflectix a diari, des de fa mesos, el totum revolutum que embolica una matèria que s'impartirà en 2n d'ESO durant una hora setmanal. No obstant això, convé matisar quelcom respecte d'això: en moltes comunitats autònomes el conflicte brilla per la seua absència. En canvi, en el País Valencià vam comptar amb el dubtós honor de «objectar» contra una matèria que atempta contra «la llibertat» dels pares per a «educar» als seus fills. Tant és així, que l'Honorable Senyor Alejandro Font de Mora Turó (Vila-real, 1959), Conseller d'Educació, ha decidit boicotejar la matèria perquè, segons el partit que representa, «adoctrina» i conduïx al «relativisme». L'il·lustre forense (que eixa és, i haguera de ser, la seua ocupació «natural»), motivat (o despitat) per un ímpetu espontani d'educar en anglés, obliga a tots els docents a impartir la matèria en anglés. Per si no fóra poc, també proposa per llei cursar la matèria des d'una doble via que elegiran els pares de l'alumne: a) cursar la matèria amb el professor de Filosofia o Història (però en anglés); b) no cursar la matèria, eixir de l'aula quan s'impartisca, i realitzar tres treballs tutelats pels pares de l'alumne, ajudat pel professor d'anglés.
És el moment de desentranyar greuges. Qui els parla no és un «opinador» qualsevol, sinó Agustí Zaragozá Granell, filòsof i natural de Sueca. A diferència de la ciència, que diu presentar discursos objectius, neutrals i imparcials, el meu serà subjectiu, interessat i parcial. La situació ho exigix. No seré jo qui especule des de la ignorància sobre un assumpte de summa importància. Per això, més que escoltar a moviments totalitaris manipulats per intolerants, més que escoltar a gents aborregades que reproduïxen opinions ordinàries i estúpides, més que escoltar necieses fabricades pels mass media, els invite a mirar la meua mirada.
Intentaré que, després de l'exposició, vostés mateixos es donen resposta a esta qüestió: desapareixerà l'espècie humana després que el ser humà curse EpC?
II. Exposició: l'autòpsia
1. El «cos» del delicte: EpC
La primera part de l'exposició pretén ser la més objectiva. Em limite en ella a explicar-los els continguts que abriga la nostra matèria d'EpC. Tot el que vinga després, tot el que interpreten altres a ‘posteriori’, ja és fruit de les fantasies, temors i prejuís del ser humà.
Bloc 1. Competències bàsiques en el diàleg i aproximació respectuosa a la diversitat personal i cultural, fomentant una valoració crítica de les desigualtats.
Bloc 2. Relacions interpersonals i participació, tractant aspectes com la dignitat personal i la igualtat dels drets individuals, el reconeixement de les diferències, el rebuig a les diferències i el foment de la solidaritat.
Bloc 3. Deures i drets ciutadans, on s'identificarà la violació dels drets humans, s'analitzara la seua història, el contingut així com la importància que tenen dins d'una societat democràtica.
Bloc 4. Les societats democràtiques del segle XXI, on s'estudiarà la diversitat social, el funcionament dels estats democràtics i s'analitzarà el paper dels distints servicis públics administradors del bé comú, amb la finalitat de potenciar el compromís dels ciutadans amb el seu manteniment.
Bloc 5. Ciutadania en un món global aborda característiques de la societat actual: la desigualtat, la globalització, els principals conflictes del món actual així com el paper dels organismes internacionals en la seua prevenció i resolució.
Conegut el «cos», no pareix que algú poguera «objectar» contra els seus continguts. Ens pareix que és un cos bell digne de conéixer-se i d'introduir-se en ell. Llavors, què és el que està ocorrent?
2. Les vísceres del «cos»
La quantitat de debat generat al voltant d'EpC radica en una qüestió de vísceres. Alguns sectors fonamentalistes i dogmàtics temen que els estudiants puguen «pensar», o siga, convertir-se en «il·lustrats». Per a entendre-ho millor, permeteu-me una breu exposició filosòfica.
Els sers humans naixem amb una «estructura moral» però no amb un «contingut moral», d'ací que calga donar-li contingut a eixa estructura. O siga: tenim una tela que pot convertir-se en una bella vestidura o en una mísera vestimenta. Ocorre que, enfront d'este fet, hi ha dos postures: a) els defensors d'una societat oberta (K. Popper), segons els quals la moral no és exclusiva d'una casta privilegiada, i b) els enemics de la societat oberta, partidaris d'una societat tancada perquè l'educació moral és assumpte de «especialistes» (Plató).
Doncs bé, el que ocorre entorn a EpC és exactament el mateix: trobem als filòsofs, defensors del «pluralisme moral», la missió del qual és fomentar l'esperit crític entre els alumnes, i d'altra banda, els «forenses», detractors de la vida, apassionats de la mort i defensors d'una moral «fúnebre». Perquè, en realitat, el que subjau a tota la polèmica d'EpC és un mínim de continguts. Dit d'una altra manera: la immensa majoria de la gent aplaudiria gran part del seu temari (objectius, procediments, etc.). El problema és que hi ha una insignificant part de «forenses» que no advoquen per la riquesa de la vida: que alguns llibres d'EpC defenguen el matrimoni homosexual ha sigut la pedra cantonera per a alçar esta batalla. Este tema, al costat d'altres de tall molt semblant (la sexualitat, per exemple) han sigut els que van posar en peu de guerra a sectors minoritaris de la societat. Minoritaris, sí, però amb un bon suport logístic gràcies a poderoses institucions fonamentalistes que són, precisament, enemigues de la «societat oberta».
Desemmascarar-les és l'objectiu de la nostra última part.
3. Espantant les aus carronyeres.
Vaja per davant una notícia important. José Antonio Marina, filòsof, advertia en el diari Levante d'un fet que passa desapercebut a la majoria d'espanyols: l'EpC va nàixer amb el govern d'Aznar. El propi Marina desvelava que anava a anomenar-se «Valores Cívicos», i que ell va ser l'encarregat de preparar el programa quan Rajoy era Ministre d'Educació amb Pilar del Castillo (Levante, dilluns 09 de juny del 2008).
Confesse que els enemics de la «societat oberta» saben rugir molt bé. La seua campanya contra EpC és efectiva i, encara que han aconseguit unes quantes objeccions (irrisòries, comparades amb el total d'estudiants que cursaran la matèria), el paper que tenen en els mitjans de comunicació és important, no pel que diuen, clar està, sinó pel soroll que generen. La plataforma Professionals per l'Ètica va ser de les primeres a coordinar altres menys conegudes (de l'estil València educa en llibertat), oferint documentació preparada per advocats per a objectar contra EpC. No saben, per cert, que el seu no és objecció sinó desobediència, doncs si els pares tingueren el dret a triar l'educació dels seus fills, jo seria el primer a objectar que ensenyaren al meu fill números irracionals en matemàtiques, doncs sóc pitagòric.
El més trist de l'assumpte, és que darrere d'EpC només hi ha carronyers que perseguixen tota educació basada en la llibertat i la igualtat. Ningú en Professionals per l'Ètica pertany a l'àmbit de la filosofia, no hi ha un sol professor ras de la matèria ni de bon tros algun catedràtic (de prestigi o no). Pitjor encara: en realitat, ningú coneix el cos de la plataforma, i les poques cares que ixen a la llum són desconegudes i allunyades del món de l'educació. Pares, mares, cosins i veïns que no compartixen un programa de què a penes coneixen res, i que reflectixen molt bé allò que «la ignorància és atrevida».
III. Conclusió: oració fúnebre de comiat
Sabem que EpC és una matèria morta abans de nàixer. La indiscutible lògica de la realitat així ho demostra a qualsevol amb un poc de sentit comú: una matèria d'una hora setmanal està condemnada a convertir-se en «maría». Massa empenyorament tenen alguns a malgastar energies. Per desgràcia, els defensors de la «societat tancada» van guanyar per endavant la batalla. L'EpC no servix per a res. Serviria, això sí, presa seriosament, amb més consciència i amb una càrrega lectiva molt major. No hi ha res a fer: esta és l'autòpsia, crec jo, més real i sincera.
Però, si hi ha quelcom pel que paga la pena lluitar, no és per la defensa d'una matèria d'una hora setmanal. El món no millorarà ni empitjorarà amb això. Cal deixar clar que per a educar a un xiquet fa falta una tribu. Eixos pares que aclamen el dret a educar als seus fills tenen poca raó: els han d'educar, és cert, però al costat dels que realment entenen d'educació, i que no són altres que els professors. La nostra lluita és, primer que res, una lluita contra el «il·lustre forense». Enfront de les amenaces del forense, valentia. Enfront dels pares que eduquen sense llibertat, més EpC. Enfront dels que inculquen menyspreu i odi cap als diferents, ja siga per la seua condició sexual, cultural, religiosa, etc., més filosofia.
Sòcrates va morir amb cicuta per a defendre la filosofia. Els filòsofs, sens dubte, no temem continuar la labor de l'insigne mestre.
Apèndix: (bona) informació sobre EpC
http://filosofilia-filosofilia.blogspot.comhttp://profesfiloalicante.blogspot.com/
.jpg)
